Salta al contingut
Dues rodes com dos ulls

Auca · 48 vinyetes

La ciutat que deixa ombra

Auca de David Teulats · Veu de Piath

Una ciutat no es fotografia per retenir-la, sinó per escoltar què queda d’ella quan la mirada ja ha passat. David mira. Piath escolta. La ciutat deixa ombra.

Fotografia
David Teulats
Text i veu
Piath

Recorregut

Vinyetes 1–48

  1. Dos infants ocupen la vorera com si fos casa seva. Un s’ajup davant de la càmera; l’altre queda dret al darrere, mirant-nos. La ciutat continua al seu voltant, però durant un instant el carrer els pertany.01Els que encara juguenAbans d’aprendre
  2. Un rostre apareix convertit en una imatge gairebé fantasmagòrica, mentre una forma allargada sembla entrar-li a la boca. El blanc i negre extrem desfigura els límits entre cos, gest i ombra.02La veu interrompudaEm posen una mà a la boca
  3. Un home gran seu sol en un banc, de nit, en una plaça gairebé buida. Mira directament cap a la càmera mentre al seu darrere la ciutat queda il·luminada i silenciosa.03El temps assegutSeu el temps
  4. Un home camina sobre una estreta estructura de formigó, amb els braços oberts per mantenir l’equilibri. Al voltant seu, les línies de la ciutat creen una mena de laberint urbà.04L’equilibriCamina estret,
  5. Tres infants miren la càmera des de baix, envoltats per l’arquitectura de la ciutat. La més petita ocupa el primer pla amb el xumet, mentre els altres dos semblen apropar-se al joc i a la mirada.05Tres miradesTres ulls
  6. Una escena vista des de dalt: una nena seu a terra mentre sosté un infant petit entre els braços. Al voltant, altres cossos entren i surten del marc. La perspectiva converteix el carrer en un espai íntim, gairebé familiar.06A tocar de terraA terra,
  7. Quatre infants seuen junts a terra, al mig d’un espai urbà. Entre ells hi ha dues pilotes i, al fons, altres persones comparteixen el mateix lloc. La fotografia transmet joc, comunitat i una apropiació espontània del carrer.07La plaça és nostraSeu el món
  8. Tres infants miren directament cap a la càmera des d’un punt de vista molt baix. Els seus rostres ocupen gairebé tot l’espai, mentre la nit els envolta i una gorra apareix suspesa al marge superior.08Mirar des de baixEm miren des de baix
  9. Un fanal o columna urbana apareix cobert de cartells i anuncis. Al centre, un cartell proclama «per una terra lliure», envoltat d’altres missatges, activitats i fragments de la vida pública. La ciutat es converteix en un mur de veus superposades.09Una terra escritaUna paret,
  10. Dues figures, una gran i una petita, pugen juntes per una escala mecànica. La imatge està presa des de baix i converteix l’estructura urbana en una mena de túnel cap al cel.10PujarPugen.
  11. Una persona camina d’esquena per una plaça molt il·luminada. Porta una bossa, una motxilla i arrossega un petit carro amb un recipient gran. La llum extrema gairebé esborra la ciutat i deixa la figura com una silueta en moviment.11Carregar el diaCamina
  12. Tres homes seuen junts en un espai interior. Un porta ulleres de sol, un altre s’ajuda amb un bastó i el tercer es tapa la boca amb la mà. Al fons, el reflex de la ciutat entra pel vidre i barreja l’exterior amb l’espai d’espera.12L’esperaTres homes esperen.
  13. En David es mou davant d’una antiga porta de pedra, al costat d’una bicicleta blanca. L’arc, la reixa i les parets antigues creen un contrast entre el moviment del cos i la quietud de l’espai.13La bicicleta i la portaUna porta tancada.
  14. Una figura asseguda apareix envoltada de bosses i objectes quotidians. El tractament en negatiu altera completament els colors i les formes, fent que una escena normal sembli estranya, gairebé d’un altre món.14El món capgiratHe girat el món
  15. Un retrat frontal d’en David al carrer, amb ulleres de sol i gorra. La fotografia té una força gairebé cinematogràfica: darrere seu, la ciutat continua, mentre ell queda aturat davant de la càmera.15L’ull que caminaDavid camina.
  16. Una botiga d’alimentació africana i llatina ocupa el carrer. Davant de l’establiment, grans sacs esperen ser descarregats mentre dues persones treballen a l’entrada. La ciutat apareix com un espai de comerç, trobada i barreja de procedències.16La ciutat que arribaArriben sacs,
  17. Un aparador mostra formatges amb rostres d’animals i el nom Ahyentalobos, mentre una corda trencada travessa la imatge. El contrast entre la publicitat, els animals representats i la corda desfeta crea una escena amb una càrrega simbòlica inesperada.17El fil que es trencaUna corda trencada.
  18. Dos homes apareixen molt a prop de la càmera, enmig del carrer. Un mira directament a l’objectiu; l’altre sosté una cigarreta i mostra un rostre marcat per una ferida. Al darrere, la ciutat continua indiferent, com si res no hagués passat.18Dos homes, una feridaDos rostres.
  19. Un home, de perfil, travessa la ciutat amb la mirada dirigida fora de camp. La llum intensa esborra part de l’entorn i deixa el rostre i el tatuatge del coll com els elements que retenen la mirada.19Mirar en una altra direccióNo mira la càmera.
  20. Una porta tancada, marcada amb el número 8, queda emmarcada per una façana fosca. La part inferior, coberta d’un blau gairebé buit, contrasta amb la petita finestra protegida de la part superior.20La porta número 8Una porta tancada
  21. Un grafit negre, senzill i gairebé infantil, ocupa una paret nua. Només quatre lletres, però prou per convertir una superfície anònima en una afirmació de presència.21VicNo cal explicar la ciutat.
  22. Dos homes comparteixen primer pla davant d’una persiana metàl·lica. Un mira la càmera amb expressió oberta; l’altre somriu. La fotografia transmet proximitat, complicitat i aquell instant espontani que només apareix quan el carrer deixa de ser escenari i es converteix en trobada.22Dos rostres, una trobadaDos rostres
  23. Un home dret davant d’una façana, vestit amb una samarreta de futbol, gorra, ulleres i jaqueta al braç. La seva aparença té alguna cosa de personatge, però també de quotidianitat absoluta. No sembla que estigui posant per a la fotografia: sembla que el carrer l’hagi vestit així.23L’home que porta el carrer posatNo sé si ell porta
  24. Una plaça oberta. A primer terme, dues dones conversen assegudes en un banc; al fons, altres persones comparteixen un altre banc. Entre elles hi ha distància, però també una estranya continuïtat: diferents edats, procedències i maneres d’habitar el mateix espai.  Al darrere, les persianes metàl·liques estan cobertes de grafits. La ciutat sembla tenir dues veus: la de les persones i la de les parets.24Els bancs també fan fronteraDos bancs.
  25. Un home elegant, assegut al límit d’un parterre, consulta el mòbil mentre la ciutat continua movent-se al seu voltant. El barret, les ulleres, el rellotge i la roba clara li donen una presència gairebé cinematogràfica.  Al fons, altres persones caminen. Ell, en canvi, sembla haver aturat el temps només per un moment.25L’home que espera el carrerLa ciutat camina.
  26. Una pissarra negra convertida en missatge de carrer: «1000 MANERES D’ESTIMAR», acompanyada d’un cor. Les lletres, plenes de colors, trenquen la fredor del fons i transformen una paret en una declaració senzilla.  Aquí la ciutat no protesta. La ciutat estima.26Mil maneres d’estimarMil maneres.
  27. David apareix davant d’un edifici, però la imatge està invertida cromàticament. El seu rostre, la façana i el cel deixen de pertànyer al món recognoscible i entren en una mena de realitat paral·lela. És una imatge molt potent per al projecte perquè David deixa de ser només qui mira: es converteix en part de la ciutat que està mirant.27La ciutat al revésHi ha dies
  28. Una persona avança pel carrer ajudant-se d’un caminador. Hi porta bosses penjades, com si també carregués amb les petites coses necessàries per continuar vivint. La imatge, en blanc i negre i amb un tractament gairebé de còmic, converteix una escena quotidiana en una figura molt més universal: un cos que avança malgrat el pes.28El pes de continuarNo sé què porta
  29. Dos homes es troben al mig del carrer. Un assegut en una cadira de rodes; l’altre, inclinat davant seu, en un gest que sembla alhora salutació, conversa i complicitat. La fotografia captura alguna cosa molt més gran que l’encontre: dues persones que, durant un instant, trenquen la distància que la ciutat acostuma a posar entre els cossos.29La ciutat també es dona la màNo sé què s’han dit.
  30. A Vic, com a moltes altres ciutats catalanes, el conflicte polític no queda tancat als parlaments, als tribunals o als discursos dels polítics. Baixa al carrer. Es manifesta en banderes, cartells, adhesius, símbols i pintades. Aquesta fotografia en conserva una mostra: una frase escrita sobre una paret que expressa hostilitat envers Espanya. Però la imatge no vol demostrar que aquesta sigui l'única veu existent. Al contrari: la seva força documental prové precisament de formar part d'un paisatge de missatges confrontats, on també poden aparèixer expressions contràries al catalanisme o a la independència. La paret, així, deixa de ser simplement una paret. Es converteix en mirall del conflicte.30Les parets també prenen partitLa ciutat parla
  31. Una vorera de Vic travessa la fotografia com un camí. Al centre, una gran ombra humana avança cap a una estructura blanca que sembla gairebé una criatura que espera. Al voltant, arbres, cotxes, edificis i persones continuen la seva vida quotidiana. Però el protagonista no és ningú que aparegui físicament. És l’ombra de qui mira. David no hi és, però la seva presència ocupa gairebé tota la fotografia. La ciutat queda davant seu i, alhora, sota seu.31La ciutat que deixa ombraAvui no he fotografiat la ciutat.
  32. La imatge sembla un negatiu fotogràfic: els colors han desaparegut i els cossos apareixen transformats. Una persona, amb gorra, avança o s'inclina al costat d'un aparador. Al fons, una altra figura s'allunya pel passadís. La fotografia produeix una sensació estranya: la realitat quotidiana sembla haver canviat de signe. El que normalment reconeixeríem com a llum es converteix en foscor, i els colors de la pell, la roba i l'espai esdevenen gairebé espectrals. Aquí David no només fotografia una escena: intervé sobre la manera de mirar-la.32El món al revésHi ha dies
  33. Un home camina davant de l'objectiu i, enmig del moviment, gira el cap cap a David. La imatge, convertida gairebé en un dibuix en blanc i negre, accentua les línies de l'arquitectura: l'arc, la pedra, les finestres, el carrer. Però és aquest gest —girar el cap— el que ho canvia tot. No sabem si l'home ha sentit la càmera, si ha reconegut David o simplement mira enrere. I precisament aquesta incertesa fa que la fotografia tingui vida: algú que era anònim durant un instant entra en relació amb qui mira.33El que gira el capCaminava davant meu.
  34. Un autobús ocupa gairebé tota la imatge. Ve de cara, aturat o avançant cap al pas de vianants. Al seu davant, les franges del pas de zebra s'estenen com un camí interromput. La imatge té una força especial perquè el bus és moviment i espera alhora. Porta persones que no veiem, cap a un lloc que tampoc veiem. I David queda fora del vehicle, aturat davant seu, observant. El tractament sèpia li dona una sensació de memòria: com si aquest autobús no només circulés per Vic, sinó també per algun lloc del temps.34El bus que passaEl bus passa.
  35. Una façana antiga, deformada per la llum i pel tractament de la imatge, conserva un petit balcó on apareixen les quatre barres. La resta de la casa sembla gairebé dissolta en colors i ombres, però el símbol continua sent perfectament recognoscible. És una fotografia potent perquè el símbol no ocupa tota la ciutat. És petit. Domèstic. Gairebé accidental. Però precisament per això parla d'una identitat que no necessita monumentalitat per existir.35Quatre barresNo són quatre línies.
  36. Un home assegut a la vorera mira cap al carrer. La fotografia el captura de perfil, però sobretot captura la seva mirada: una mirada que no sembla buscar la càmera, sinó alguna cosa més enllà. El fluorescent de la samarreta contrasta amb la ciutat del fons. El cos és aturat; la ciutat continua movent-se. I això dona a la imatge una tensió molt humana: qui està quiet també està anant en algun lloc.36El que mira des de la voreraEstà assegut.
  37. La imatge mostra dos rostres molt propers a la càmera. Un gest de complicitat, una expressió gairebé juganera i una proximitat física que fa que la fotografia sembli més una trobada que un retrat. El tractament gràfic en blanc i negre elimina bona part de la realitat circumdant. Queden els rostres, el gest i una sensació molt concreta: estar junts sense necessitat d'explicar per què. És una imatge que introdueix una cosa que a l'Auca necessita aparèixer de tant en tant: l'alegria.37Dos rostres, una alegriaHi ha moments
  38. Una vorera plena de vida. Tres figures avancen en primer pla: dues dones caminen juntes, mentre una criatura queda uns passos més enrere. Més al fons, altres persones continuen el mateix trajecte. La fotografia té una cosa molt senzilla i alhora profunda: ningú sembla anar exactament sol. Cadascú té el seu ritme, però tots comparteixen la mateixa vorera. El tractament en blanc i negre converteix una escena quotidiana en una mena d'estampa de la vida urbana.38Caminar juntsCaminem.
  39. Una fotografia invertida transforma completament l’escena. En primer pla, un rostre amb gorra i ulleres ocupa gairebé tota la imatge. Al darrere, una altra persona apareix estirada, amb els braços aixecats, mentre una cadira de rodes descansa al fons, al costat de l’escala. Tot sembla impossible: el cos, la llum, els colors, les proporcions. Però hi ha una cosa que no s’inverteix: el gest de celebrar. Els braços aixecats semblen dir que, fins i tot quan la vida posa el món del revés, encara podem trobar una raó per aixecar-los.39Cap per avallEns han dit
  40. Una fulla groguenca descansa sobre el paviment. Encara conserva el nervi central, les ramificacions, una mica de verd. No és completament morta, però tampoc ja pertany a l'arbre. La ciutat queda reduïda a una superfície grisa. I sobre aquesta grisor, una cosa mínima reclama la mirada. És una imatge molt silenciosa. Després de tantes persones, rostres, carrers i conflictes, David s'atura davant d'una fulla. Com si la ciutat, per un instant, respirés a terra.40El que cauHa caigut.
  41. La fotografia captura un pare i un infant caminant pel parc. El moviment converteix els seus cossos en traços borrosos, com si el temps passés a través d'ells mentre avancen. El pare porta el nen de la mà. Però hi ha una lectura més profunda: un cos gran acompanya un cos petit perquè encara no coneix del tot el camí. No sabem d'on venen ni on van. I això és precisament el que fa universal la imatge.41Caminar és heretar el camíUn dia
  42. No sabem d’on ve aquesta dona ni cap a on va. Tampoc no sabem què representa per a ella aquell gos. I potser no cal saber-ho. David captura un instant sense explicar-lo del tot. La imatge ens convida a mirar sense jutjar.42Cadascú porta el seu mónEl pes invisible
  43. Una figura humana s'inclina sobre una barana, al costat de l'aigua. El rostre queda parcialment ocult i una mà sembla acostar-se a la cara, com si aquell instant demanés intimitat.  Al fons, el paisatge es desfà en formes desenfocades: arbres, arquitectura, reflexos. La barana traça una diagonal que ens condueix cap a la figura i separa dos espais: el lloc des d'on mirem i aquell altre món que s'estén més enllà.  El tractament sèpia i el desenfocament converteixen l'escena en un record. No sabem què pensa aquesta persona, ni què contempla. David no ens ofereix una resposta; ens deixa davant d'una presència.43A l'altra banda del silenciMirar l'aigua
  44. Una obertura horitzontal interromp un antic mur de pedra. Uns barrots de ferro rovellat tanquen l'accés a un espai fosc, gairebé impossible d'identificar. La vegetació creix als peus de la construcció i s'enfila entre les pedres, mentre el pas del temps deixa la seva empremta en el ferro i el ciment.  La fotografia té una força simbòlica notable: una obertura que podria ser una finestra, una porta o una antiga entrada, però que ara només permet mirar cap a dins.  Hi ha una contradicció entre la pedra, que conserva la memòria, el ferro, que imposa el límit, i la vegetació, que continua creixent.  David fotografia una frontera entre allò que podem veure i allò que no podem conèixer.44Darrere els barrotsEl que queda tancat
  45. Títol: Una partida sense jugadors Descripció  Un tauler d'escacs ocupa una taula de pedra enmig d'un parc. Al centre, una llauna vermella de cervesa substitueix totes les peces. No hi ha reis, ni reines, ni cavalls. Tampoc no hi ha contrincants.  Al voltant, els bancs esperen, els arbres projecten ombres i el parc continua respirant.  La composició té un punt d'ironia: un espai preparat per al pensament estratègic, ocupat per un objecte quotidià. El joc sembla haver quedat suspès, com si algú hagués abandonat la partida per anar a buscar alguna cosa.  David transforma una escena banal en una pregunta sobre el joc, el temps i les decisions.45Una partida sense jugadorsEscac al temps
  46. Una estructura de pedra antiga s'aixeca sobre el pas del temps. Els arcs s'entrellacen, sostenint-se els uns als altres, mentre la llum travessa les obertures i dibuixa diferents paisatges a cada costat.  La fotografia està presa des d'un punt de vista baix, gairebé arran de terra. Aquesta perspectiva dona monumentalitat a la construcció i ens fa sentir petits davant la seva persistència.  Les pedres conserven marques de moltes generacions. Al fons, la vegetació continua creixent i la ciutat moderna apareix discretament entre els arcs.  És una imatge sobre allò que roman. Un pont no només uneix dues bandes: també connecta diferents temps.46El temps també construeix pontsEntre dues ribes
  47. Una filera de cases antigues s'aferra a la riba. Les façanes de pedra, els balcons de fusta, les finestres i les teulades dibuixen una arquitectura que sembla haver crescut al mateix ritme que el riu.  La llum de la tarda il·lumina les parets, mentre les ombres dels arbres s'hi projecten com una segona arquitectura. A sota, l'aigua continua el seu curs, gairebé amagada.  És una fotografia de Vic que parla de la relació entre ciutat, natura i memòria. Les cases semblen quietes, però el riu no s'atura mai.47Les cases que miren el riuEl riu no recorda
  48. Un retrat en blanc i negre d'una dona jove, capturada en un instant de contemplació. Té el rostre girat cap a un punt fora de l'enquadrament i la mirada elevada, com si alguna cosa hagués despertat la seva atenció.  El contrast extrem entre el blanc del fons i el negre dels cabells crea una imatge gairebé gràfica. La figura sembla emergir del silenci. El braç s'estén cap a un costat i el seu gest suggereix una acció que la fotografia no acaba d'explicar.  David no ens mostra què mira. Ens mostra el fet de mirar.  I aquesta absència és precisament el que dona força al retrat: la mirada apunta cap a un lloc que només existeix fora de la fotografia.48Bella ChiaoMés enllà
Vic · poema en veu de Piath0:00 / 2:21