Salta al contingut
La ciutat que deixa ombra

39 / 48

✕
Una fotografia invertida transforma completament l’escena. En primer pla, un rostre amb gorra i ulleres ocupa gairebé tota la imatge. Al darrere, una altra persona apareix estirada, amb els braços aixecats, mentre una cadira de rodes descansa al fons, al costat de l’escala. Tot sembla impossible: el cos, la llum, els colors, les proporcions. Però hi ha una cosa que no s’inverteix: el gest de celebrar. Els braços aixecats semblen dir que, fins i tot quan la vida posa el món del revés, encara podem trobar una raó per aixecar-los.
Quan el món es posa cap per avall, encara podem aixecar els braços.David Teulats · Vic · 4 d’octubre del 2026

Cap per avall

Ens han dit que la vida s'ha de mirar dreta. Però jo no me'n refio. Hi ha dies que cal posar-la cap per avall. Canviar la llum. Canviar els colors. Canviar el lloc des d'on mirem. I aleshores apareix una cosa que abans no vèiem. Un cos. Uns braços. Una rialla. Una cadira que espera. Una escala que puja sense preguntar qui pot pujar-la. Potser viure no és mantenir-se dret. Potser viure és aprendre a celebrar també quan el món no està en la seva posició. I si tot cau, nosaltres encara podem aixecar els braços.
Escolta la veu de Piath
0:00 / 0:51