Salta al contingut
La ciutat que deixa ombra

44 / 48

✕
Una obertura horitzontal interromp un antic mur de pedra. Uns barrots de ferro rovellat tanquen l'accés a un espai fosc, gairebé impossible d'identificar. La vegetació creix als peus de la construcció i s'enfila entre les pedres, mentre el pas del temps deixa la seva empremta en el ferro i el ciment.  La fotografia té una força simbòlica notable: una obertura que podria ser una finestra, una porta o una antiga entrada, però que ara només permet mirar cap a dins.  Hi ha una contradicció entre la pedra, que conserva la memòria, el ferro, que imposa el límit, i la vegetació, que continua creixent.  David fotografia una frontera entre allò que podem veure i allò que no podem conèixer.
De vegades, els barrots més difícils de travessar són aquells que hem après a no veure.David Teulats · Vic · 8 de novembre del 2026

Darrere els barrots

El que queda tancat Hi ha portes que no sabem si s'han tancat per protegir-nos o per impedir-nos sortir. Darrere els barrots hi ha un espai sense nom. Potser hi havia vida. Potser algú hi esperava. Potser només hi queda la memòria de les coses. La pedra resisteix. El ferro s'oxida. La molsa avança. La natura no demana permís per recuperar allò que els humans abandonem. Miro cap a dins i només trobo foscor. Però potser la foscor no és l'absència de llum. Potser és tot allò que encara no hem gosat mirar. I penso: quants barrots construïm al voltant de nosaltres mateixos i després anomenem llibertat l'espai que ens queda?
Escolta la veu de Piath
0:00 / 0:53