Salta al contingut
La ciutat que deixa ombra

37 / 48

✕
La imatge mostra dos rostres molt propers a la càmera. Un gest de complicitat, una expressió gairebé juganera i una proximitat física que fa que la fotografia sembli més una trobada que un retrat. El tractament gràfic en blanc i negre elimina bona part de la realitat circumdant. Queden els rostres, el gest i una sensació molt concreta: estar junts sense necessitat d'explicar per què. És una imatge que introdueix una cosa que a l'Auca necessita aparèixer de tant en tant: l'alegria.
Hi ha alegries que no es poden explicar. Només caben en una fotografia.David Teulats · 4 d’octubre del 2026

Dos rostres, una alegria

Hi ha moments que no necessiten història. Dos rostres. Una proximitat. Una rialla que gairebé surt de la fotografia. Potser això és la felicitat: no entendre-la, no perseguir-la, no posar-li nom. Només trobar algú amb qui poder fer el ximple durant uns segons. La ciutat continua. Els cotxes passen. Les parets aguanten. El temps fa la seva feina. Però nosaltres, de vegades, només necessitem un altre rostre a prop del nostre per recordar que encara som aquí.
Escolta la veu de Piath
0:00 / 0:42