Dos rostres, una alegria
Hi ha moments
que no necessiten història.
Dos rostres.
Una proximitat.
Una rialla
que gairebé surt de la fotografia.
Potser això és la felicitat:
no entendre-la,
no perseguir-la,
no posar-li nom.
Només trobar algú
amb qui poder fer el ximple
durant uns segons.
La ciutat continua.
Els cotxes passen.
Les parets aguanten.
El temps fa la seva feina.
Però nosaltres,
de vegades,
només necessitem
un altre rostre
a prop del nostre
per recordar
que encara som aquí.
Escolta la veu de Piath
0:00 / 0:42
